Petits i grans reptes

Arribar a la feina puntual després d’haver ignorat el despertador malgrat que hagi sonat estrident a l’hora de cada dia. Escoltar a un amic quan aquest necessita comprensió i consell. Estar ple d’energia després d’un profitós dia de treball. Cedir el seient a una persona gran a l’autobús. Són exemples de petits reptes quotidians. M’apassiona, però, tenir a l’horitzó reptes més grans.

Per mi aquell era un gran repte. Estava més que il•lusionada quan preparava tota la paperassa, feia l’últim sprint d’exàmens, treballs i exposicions de la carrera i buscava a la desesperada alguna feina per l’estiu. Tot pensant en el gran repte.

Aquest cop, però, no va sortir bé. Després de setmanes d’espera van sortir les llistes. No havia estat admesa. Dubtes, decepció i més dubtes: Què faig amb la meva vida? Va ser l’hora de moure fils per activar el possible pla b. En tenia moltes ganes però, al veure’l factible, la por i la incertesa em van envair. Amb un marge de poc més de tres setmanes, em vaig plantar a Chicago. Començava una nova aventura que no la canvio per res del món. I les voltes que vol donar la vida, el tercer dia que estic a Chicago vaig rebre una inesperada trucada. Havia estat finalment admesa.

Gairebé un mes i mig després de la meva arribada a terres americanes, tinc la matrícula i els horaris quadrats per començar després de Nadal un dels meus grans reptes: el segon cicle de Periodisme a la Pompeu Fabra. Mentrestant, estic a The Windy City, vivint amb una família típicament americana, millorant el meu anglès, coneixent gent fantàstica i vivint una experiència que n’estic segura que no oblidaré mai.

Petits i grans reptes, la vida.