Encara se’m posa la pell de gallina. Ahir Chicago estava de festa. Era a Millennium Park, al meravellós Jay Pritzer Pavilion on milers de persones -segons Chicago Tribune “brought a sea of humanity flooding into Millennium Park — 12,000 in the pavilion and lawn, plus an additional 13,000 throughout the parkfins”- van presenciar l’estrena de Muti com a director de la Chicago Symphony Orchestra.
AWESOME. No tinc més paraules per descriure tot l’espectacle viscut. Sóc catalana i només fa dues setmanes que he arribat a The Wind City, però quan l’himne nord-americà va començar a sonar em vaig sentir com una ciutadana més. Els focs artificials a l’acabar el concert, les primeres notes de l’Obertura de La forza del destino de Verdi així com les altres obres que la van seguir i el caliu humà de la gent.
Pura adrenalina. Sens dubte, una d’aquelles experiències que quan les recordes un suau calfred recorre el teu cos. Congratulations to CSO & Muti.
També va haver-hi lloc per la sorpresa lingüística. Durant la mitja part de l’exhibició simfònica, dos homes estaven parlant en italià just darrera meu. I un era de Torino, casualitats de la vida. Iniziamo a parlare italiano ed a condividere esperienze della nostra vita a Chicago. No hi ha dubte que “Viajar es pasear un sueño”.
 |
| Jay Pritzer Pavilion engalanat com la celebració ho requeria. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada